Jaume Alonso-Cuevillas i la Judicialització del Procés: Competència, Lucidesa i Bon Humor

El 27 de juny, l’advocat, economista i catedràtic de dret processal Jaume Alonso-Cuevillas va protagonitzar una xerrada organitzada per l’Assemblea-Les Corts. L’acte, realitzat al Centre Cívic Pere Quart i conduït pel periodista Joan Solé, va comptar amb moments de calorosa complicitat que nodreix els ànims d’uns i altres. La premsa post franquista el titlla d’“oscuro abogado de golpistas”, però Alonso-Cuevillas és indiscutiblement una autoritat en matèria processal que brilla amb llum pròpia. El seu despatx porta les defenses de Puigdemont, Puig, Ponsatí, d’altres imputats acompanyants del President a l’exili i d’un ex-membre de la cúpula d’Interior.

El format triat de l’acte, la lliure presentació de preguntes, va suposar una oportunitat per fer arribar els dubtes ciutadans sobre les causes contra l’independentisme. Amb gran domini tècnic, una visió realista de l’estat de la qüestió, i un to humorístic propi del seu alter ego al Polònia, Alonso-Cuevillas va deixar l’audiència més entesa, entendrida i esperançada. Ho admet: “jo creia que tenia una àmplia experiència de 35 anys de carrera, però després de tot el que ha passat, els primers 34 anys no compten”. El lletrat va experimentar, sorprès, una popularitat inhabitual entre els advocats, perquè els aplaudiments van ser llargs i alguns assistents li demanaven selfies.

Els fets del 20 de setembre i el referèndum de l’1-O

«Si bé no hi va haver violència, la fiscalia sosté que es va produir un “tumult” compatible amb la rebel·lió. El documental de Jaume Roures demostra que la violència no va existir, que l’actitud dels Jordis era la de fer crides pacífiques i construir un cordó de seguretat. No hi ha cap base per les acusacions de rebel·lió o sedició.

L’1 d’octubre, si alguna cosa es va produir va ser un cas de desobediència col·lectiva. Però no hi ha prou presons per a tants desobedients».

Els tipus penals i la presó preventiva

«Les acusacions contra els Jordis, la cúpula d’Interior, el major Trapero, els consellers i la Mesa del Parlament no tenen cap base legal. La desobediència no comporta presó. Des d’Espanya sembla massa poc, per això necessiten forçar els tipus penals.

Penseu que a Catalunya molta gent viu el Procés cap a la independència com una festa, però en canvi, a Espanya, hi ha molta gent que ho viu com una amputació.

L’Estat fa un ús abusiu i arbitrari de la presó provisional, denunciat a tota Europa».

La il·legalitat de les inhabilitacions

«Que el processament per rebel·lió fos ferm era l’últim requisit que necessitava el Tribunal Suprem per ordenar la suspensió dels diputats empresonats. Però vetar-los l’exercici de càrrecs públics és il·legal mentre no hi ha sentència ferma.

Segons la Constitució, la suspensió i la retirada de drets fonamentals només es preveu per casos de terrorisme. Vol dir que s’exigeix l’ús d’armes de guerra o explosius. Forçar un article de la llei d’enjudiciament criminal per suspendre’ls del càrrec de diputats seria contrari a l’article 55.2 de la Constitució. No és aplicable.

Pel que fa a Comín i Puigdemont, plantejar la suspensió de càrrecs encara és més forçat. La suspensió només es pot aplicar a persones empresonades: no correspon a la seva situació actual i, per tant, tampoc haurien de ser suspesos.

A més, a més, el reglament del Parlament de Catalunya estableix que la suspensió de diputats l’ha d’acordar el ple. Per tant, és la seva competència».

Les Euroordres

«És de sentit comú, a tots els codis penals de tots els països existeix un tipus de delicte, que en un estat es dirà rebel·lió, en un altre, alta traïció… L’anomenaran com sigui però es correspon a un únic cas: quan algú enderroca per la força el govern constituït; i això és delicte a tot arreu. Però els fets que explica l’Euroordre no s’acorden amb aquest delicte, no són rebel·lió. L’”Alzamiento Nacional” del 1936 i el cop d’Estat del 23-F sí que s’hi van correspondre, això tothom ho veu clar arreu del món».

El biaix judicial espanyol

«El sistema judicial espanyol viu en una situació d’autarquia jurídica i no ha acabat d’entrar mai en el sistema de l’espai europeu.

El Consell d’Europa ho ha admès, i també totes les associacions de jutges europees, inclosa l’associació conservadora, majoritària avui a Europa: a Espanya la cúpula judicial, els alts càrrecs, no són nomenats segons els principis de capacitat ni mèrits, sinó que són elegits per part d’associacions que suposen l’extensió en el món judicial dels partits majoritaris. La separació de poders està en entredit.»

Desencaixament del sistema Espanyol amb el sistema Europeu

«Els advocats de la defensa tenim la sensació de xocar contra un mur, amb el sistema judicial espanyol. El problema no ve d’un sol magistrat com en Llarena, és que tota la Sala Segona del Tribunal Suprem segueix amb el turbo posat, persuadida que els encausats han comès delictes de rebel·lió i de sedició.

Afortunadament aviat comptarem amb el resultat de les diverses causes als països europeus. Estem convençuts que a Alemanya la rebel·lió l’han descartada i som optimistes respecte de la malversació. A Escòcia s’ho han pres molt a la valenta, i volen citar a declarar certes personalitats espanyoles. És divertit, perquè som nosaltres els que els hem de temperar els ànims. Si aquests procediments es proposessin per a un guió de les sèries Borgen o House of Cars els haurien descartats per increïbles.

Llarena ha volgut presentar el cas en dues peces separades. D’aquesta manera, davant la casuística que no prosperi la peça d’Europa, podrà continuar amb la d’Espanya.

Us ho ben asseguro: l’opinió pública mundial i l’opinió qualificada jurídica europea —tots els jutges i advocats europeus— estan escandalitzats. Perquè al capdavall tot plegat no els ve de nou: el Procés ha posat de manifest les mancances democràtiques de l’Estat Espanyol en general i del sistema judicial espanyol en particular».

Distensió amb els Querellants per la República:

«S’ha arribat a un entente cordiale amb aquest col·lectiu, que ja s’ha avingut a retardar la presentació de la querella, a esperar que arribi la resolució de l’Euroordre. Els advocats tenim muntada tota una estratègia de defensa que no és prudent de desvetllar amb detall i, a més, estem movent moltes peces simultàniament. Pensem que aquesta querella, si s’hagués presentat ara mateix, podia suposar un risc per a l’estratègia general. Ja veurem si més endavant resulta oportuna, o fins i tot benvinguda».

El nou Govern Espanyol

«A nivell de la judicialització del procés, pitjor del que estàvem ja no podíem estar. El que vingui ara ho hem de veure, s’obren finestres d’oportunitat i, en el pitjor dels casos continuarem igual o estarem una mica millor.

La maquinària judicial és com un vaixell mercant, que no pot aturar de cop el rumb, sinó, a tot estirar, virar uns graus a darrera hora. Aviat sabrem cap a on apunta la nova Fiscal General de l’Estat.

Penso que el judici per rebel·lió decaurà, o que serà rebaixat de rebel·lió a sedició. Al final, aquí hi ha hagut, com a molt, un acte de desobediència al Tribunal Constitucional, però això ho han fet tots els partits polítics i les comunitats, sense que mai hagi comportat presó.

Utilitzar a nivell polític l’acostament dels presos a Catalunya suposaria una distorsió de l’ordenament jurídic, perquè, ben simple, la llei obliga a l’acostament. Tampoc s’ha tractat de manera personalitzada l’arrelament al territori de cadascun dels empresonats preventius, tal i com és preceptiu».

El futur

«El primer que es produirà és la resolució de les euroordres. Calculem que a mitjan juliol Alemanya ja s’haurà pronunciat. A partir del moment en què tres països sostindran que el delicte és inexistent, tindrem l’oportunitat d’utilitzar-ho a Espanya.

Ens espera una tardor calenta. El curs que ve serà molt dur, patirem en sentir la gravetat dels delictes imputats i les peticions de presó. Al macrojudici s’afegirà la causa contra el major Trapero i la cúpula d’Interior. I se substanciarà la persecució dels alcaldes.

Aleshores haurem de lidiar amb les sentències. El problema és que cal passar pel Tribunal Constitucional, i ja sabem com funciona: quan volen resolen un tema en un matí, i quan volen el congelen durant cinc anys. Acabarem apel·lant a Estrasburg, i allà el Tribunal Europeu de Drets Humans serà més àgil, en dos anys ja haurà dictat sentència. Tot plegat dibuixa un horitzó de set o vuit anys de presó. Al final d’aquest calvari, estigueu segurs que guanyarem.

Pel que fa al retorn dels exiliats, només hi veig dues possibilitats: que Catalunya arribi a ser independent; o després de 20 anys a l’exili, quan ja hauran prescrit els delictes. Recordeu que alguns polítics van marxar i després van decidir tornar…

Segueixo tenint confiança en Europa: potser triaran ser tan subtils que mai no sabrem què haurà passat, però acabaran forçant un canvi en l’estat de les coses, que és escandalós i insostenible».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.