Si pregunteu a familiars, amics i veïns si se senten ben tractats pels bancs la pràctica unanimitat, com vosaltres mateixos, respondrà que no. Recentment tots anem patint canvis ominosos en les condicions de la nostra relació amb els bancs. Ens obliguen, a base d’amenaces prepotents deformadores de la informació i quasi delictives, a aprovar la signatura digital, la lletra petita de la qual inclou monitoritzacions, geolocalitzacions, i control i ús de dades; a canvi de mantenir llibretes i targetes de crèdit, és a dir, a canvi de mantenir l’accés a uns diners que ens pertanyen. Els comercials sovint usen un to intimidador.
Aquest tracte degradant viu a l’empara de lleis de creació recent com la de Protecció de dades i la de Prevenció del terrorisme i el blanqueig de capitals. Rescatats fa quatre dies amb els nostres calés per causa d’una crisi monetària que ells mateixos van provocar, deslocalitzats i desnaturalitzats per sempre més des del Procés, avui a l’empara de la pandèmia, els bancs ja controlen la major part dels serveis que rebem i pretenen encolomar-nos els de les seves empreses derivades i subsidiàries. Encara més, pretenen fiscalitzar tota la nostra vida, en temps de represàlia i retrocés de drets i llibertats. Ho fan amb una hostilitat que provoca rebuig i esperit de combat.
Els bancs, avui convertits en oligopolis, són un altre estímul pel moviment independentista català perquè ja no ens els sentim ni dignes de confiança ni nostres. En podem prescindir? Podem buscar nous models? Més enllà de la protesta o la denúncia, urgeixen alternatives reals.
