El castellà (i el francès i l’italià) sí que va ser llengua d’imposició per als catalans
El passat dimecres, 5 de febrer, la iniciativa ciutadana Retorn cap als Nostres Noms va oferir als cortsencs la conferència Els Borbons i la llengua catalana, El castellà (i el francès i l’italià) sí que va ser llengua d’imposició per als catalans. La xerrada va ser impartida per Pere Mayans Balcells, filòleg i autor del llibre Cròniques negres del català a l’escola. El marc en què se circumscriu aquest cicle de converses ve precedit d’una reeixida recollida de signatures dels veïns per forçar el canvi de nom de l’Avinguda Carles III per Ronda de Les Corts. Aquestes signatures han estat ja validades i ara mateix són en mans dels serveis jurídics del Consell del Districte. Llegiu tot seguit un resum de la intervenció del Sr. Mayans.
En primer lloc, hi ha un discurs que sosté que el castellà no ha estat mai una llengua imposada. Això ho creuen avui uns quants catalans, però també fins i tot alguns amerindis parlants del quítxua. Sembla que les víctimes siguin ara els botxins. En realitat es tracta d’una lluita pel relat. Segur que molts de vostès recorden el discurs del rei Joan Carles el dia de Sant Jordi de 2001, on va gosar afirmar: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes“. Aquesta batalla pel relat no se circumscriu només a la casa reial, sinó que la lliuren tota mena de mitjans i actors polítics.
Fins i tot erudits com Fernando Lázaro Carreter, filòleg i expresident de la Real Acadèmia Espanyola, amaguen l’acció constant i persistent d’imposició, quan escriuen: “el prestigio del castellano como lengua de España, estaba afianzado desde la Edad Media, mediante una expansión amistosa y pacífica”. Afortunadament hi ha veus espanyoles que denuncien el fals relat. És el cas de Juan Carlos Moreno, catedràtic de Lingüística de la UAM i autor de llibres com L’imperi de la llengua comuna, Guia de l’imperialisme lingüístic espanyol (2017).
L’imperialisme lingüístic va néixer de bracet amb el polític. Ja Antonio de Nebrija, l’autor de la primera gramàtica del castellà de 1492, va escriure: “que siempre la lengua fue compañera del imperio. Y de tal manera lo siguió que juntamente començaron, crecieron, y florecieron”. Es busca equiparar el castellà al llatí. Per fer-ho es recorre a afirmacions com que el català és més difícil que el castellà o el francès. Moltes cases reials van mirar d’imposar llengües imperials; per exemple hi ha una ordre de Lluís XIV, de 1661, als jesuïtes de Tolosa amb aquest propòsit: “Els nostres cars i molt estimats pares jesuïtes de la província de Tolosa, establerts per les nostres ordres en el col·legi de la nostra vila de Perpinyà al Rosselló ens han fet veure […] que els exercicis […] siguin fets en el futur segons l’ús de França […] a fi que els infants, des del començament dels seus estudis, s’acostumin a la llengua francesa”.
També nosaltres, els catalans, vam protagonitzar episodis semblants en el seu moment, d’aquí el català de l’Alguer. Però des del s. XV, per la pesta i l’adveniment dels Trastàmara, assistim a la formació en castellà de les nostres elits, amb voluntat política indiscutible. Des del s. XVI s’estableixen escoles de congregacions no catalanes amb aquest propòsit, bé sigui a Barcelona com a l’Alguer, i també a Perpinyà i a Mallorca. En concret, a la Catalunya Nord, queda prohibit que els fills d’aquella terra es desplacin a estudiar a Barcelona. El rei Sol acaba prohibint la parla mateixa amb un edicte de 1700, adduint, ni més ni menys, que: “L’ús de la llengua catalana repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa“. Finalment, si els nord-catalans no presentaven un certificat de francès se’ls prohibien la formació superior i l’accés als càrrecs.
A Catalunya patim accions equiparables, i les queixes no es consenten. El Consejo de Castilla va recomanar, ja des de 1715: “que en todas las Escuelas de primeras letras, y de gramática, no se permitan libros impresos en lengua Cathalana; escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Christiana en nuestra lengua”.
Baldiri Reixac, vist com un dels grans defensors de l’ensenyament en la nostra llengua, afirmava que els alumnes catalans havien d’aprendre diverses llengües i que “entre totas las llenguas, la que ab mes perfecció dehuen saber los Minyons es la llengua propria de sa Patria”. Quant a la llengua espanyola —l’anomena així— considerava: “es molt util, à tots los que son del Regne de Espanya, perquè primerament totas las Provincias de aquest Regne, tenen una gran comunicació entre sí”, a més també serveix per comunicar-se les persones que obtenen “los oficis mes lustrosos, y los empleos de las mes altes Dignitats, tant Eccesiasticas, com Seculars” (Instruccions per a l’ensenyança de minyons, 1749).
Carles III, el de l’Avinguda no desitjada, insta en cèdules i despatxos (1768-70) no només a procurar l’exclusivitat del castellà en l’educació —també a Ultramar— sinó també a la seva imposició en l’ús quotidià: “[…] en este idioma que se debe entender, y hacer único y universal en los mismos dominios por ser el propio de los monarcas y conquistadores”. Obsedit per l’eradicació de la pluralitat lingüística, especialment a Amèrica, el Borbó no amaga el propòsit: “de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas de que se usa en los dominios y solo se hable el castellano como está mandado por repetidas leyes”.
Totes i cadascuna de les minories van ser perseguides per Carles III. El 1783 va promulgar una pragmàtica reial sobre els gitanos amb l’objectiu d’assimilar-los: hi eren considerats ciutadans espanyols, i podien escollir lliurement el seu lloc de residència i l’ofici; s’hi establia, a més, a més, l’escolarització obligatòria pagada pels ajuntaments. També es dictaven penes per a qui n’obstaculitzés la integració. Però en declarar-los iguals a la resta, se’ls prohibia qualsevol exteriorització de les seves diferències (idioma, vestits, costums…). No podien anomenar-se ni ser anomenats gitanos, i el terme era prohibit en els escrits. Els gitanos no existien. I a qui no volgués sotmetre’s a aquestes normes se’l castigava amb la mort.
El català a Sardenya va patir semblants embats del despotisme il·lustrat: el 1760, el duc de Savoia Carles Manuel III va signar un edicte amb què establia les bases per a la reforma educativa que s’havia d’estendre a tota l’illa: “Dovendosi per tali insegnamenti adoperare fra le lingue più colte quella che si è meno lontana dal materno dialetto […] La castigliana si studierà con secondaria importanza, e chi trascurerà l’italiana sarà meno bene educato e di meno buona aspettativa”.
Amb el franquisme es va permetre la introducció del català a la primera infància, però dificultant-la al màxim. N’és un exemple l’arribada a Lleida de mestres basques represaliades, que naturalment desconeixien l’idioma. Fins a aquest punt ens hem centrat en l’ensenyament, tinguem present que la llengua ha patit per totes bandes. Per exemple, el 1896 Correus i Telègrafs de l’Estat va prohibir el català per telèfon. Fins i tot les làpides en català han arribat a estar prohibides. Els parlants hem resistit la persecució per part dels diversos despotismes espanyols únicament per causa de la seva pròpia ineficàcia. Cal dir que França sempre ha estat, en aquest aspecte, més eficient.
Avui dia tot el que fem aquí és dolent: la immersió lingüística en anglès és acceptada, en català, vilipendiada. No hi fa res que el Borbó actual —que no es diu Felip VI perquè sí— sàpiga l’alfabet fonètic per llegir un discurs en la nostra llengua. Es continua bregant per la construcció d’un relat que manipula espanyols i catalans. Els atacs arriben per tot arreu, a nivell mediàtic, legislatiu i polític: mentre se’ns acusa de supremacistes, hi ha jutges disposats a legislar el percentatge d’hores de català a les escoles. El mateix passa a França, on un ministre acaba de declarar que les bressoles impedeixen l’aprenentatge del francès. Si fem balanç, el context actual és més delicat que mai. En ple s. XXI, molts catalans són monolingües en castellà, i hi ha apostes per la implantació d’una diglòssia elitista amb l’anglès. A les nostres mans està defensar-nos, perquè, bàsicament, la llengua és vida.